La sentència entén que no és suficient la clàusula inserida en l’escriptura en la qual s’indica d’una manera genèrica que se li ha ofert la informació fiscal.
Una recent sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona condemna a un notari a indemnitzar la demandant pels perjudicis que el seu assessorament negligent li va causar. Segons esgrimeix la sentència, el notari no va aportar proves que demostressin que havia informat al seu client sobre l’obligació específica de liquidar l’impost de plusvàlua derivat d’una herència.
El notari autoritzant de l’escriptura d’acceptació i adjudicació de l’herència de la mare de la demandant li va oferir la possibilitat de gestionar la inscripció de l’adjudicació en el Registre de la Propietat, així com la liquidació dels impostos, a través de la gestoria amb la qual el notari venia col·laborant. No obstant això, la liquidació de l’impost de plusvàlua pel pis heretat va quedar sense tramitar de manera que l’ajuntament va iniciar un expedient sancionador per la falta de declaració i pagament.
De la lectura de l’escriptura pot deduir-se que la liquidació de la plusvàlua estava inclosa, en indicar-se en la mateixa que es referia als actes continguts en l’escriptura i la liquidació de tributs, sense efectuar acotació o exclusió de cap d’ells. Per tant, per l’atorgant de l’escriptura, la gestoria s’encarregaria de la liquidació de tots els tributs, inclosa la plusvàlua.
Això no obstant, els magistrats entenen que no és suficient la clàusula inserida en l’escriptura en la qual s’indica d’una manera genèrica que se li ha ofert la informació fiscal a l’actora. Si en lloc d’utilitzar una fórmula genèrica s’hagués inclòs en l’escriptura l’advertència específica de l’obligació que tenia l’actora de liquidar l’impost de plusvàlua, la prova de l’acompliment d’aquest deure no necessitaria cap altre acte. No sent així, el notari ha de provar que aquesta informació l’ha proporcionat i aquesta prova en aquest procediment no existeix.
La sentència especifica que la càrrega de la prova d’aquesta circumstància correspon al demandat, atès que per a l’actor és un fet negatiu de molt difícil prova i per al demandat constituïa una de les seves obligacions.
En definitiva, els magistrats es ratifiquen en la sentència dictada en primera instància en tots els seus extrems, la qual condemna abonar a la demandant l’import corresponent a la pèrdua de bonificació en l’impost, ja que l’actora complia els requisits per a això en tractar-se d’una transmissió mortis causa dels béns de la seva mare, tenir l’actora la residència habitual a l’immoble objecte de transmissió en el qual estava empadronada des de l’1 de maig de 1996 i ser el pis adquirit l’única propietat heretada. Així mateix, la indemnització inclou els interessos de demora abonats per l’actora, ja que es tracta d’un dany econòmic derivat de la manca de pagament de l’impost la restitució no provoca un enriquiment injust a l’actora, que no veu amb això incrementat el seu patrimoni, sinó que és rescabalada del pagament fet.
