El TS declara que, si va haver-hi irregularitats en l’execució del contracte, en emprar-se al treballador en diverses obres de manera successiva, la indemnització que paga l’empresa per fi del contracte temporal és compensable amb la qual després es reconeix per acomiadament improcedent a causa de les irregularitats en el contracte.
El treballador venia prestant serveis per a l’empresa mitjançant un contracte per obra o servei determinat fins a l’extinció d’aquest per finalització de l’obra o servei, rebent de l’empresa la corresponent indemnització per la finalització del contracte d’obra. El treballador considera la seva relació havia de ser considerada indefinida per fraudulenta i presenta demanda d’acomiadament. El jutjat social estima la demanda declarant la improcedència de l’acomiadament condemnant a l’empresa a el abonament de la indemnització corresponent a l’acomiadament improcedent sense descomptar la percebuda per la finalització del contracte d’obra o servei. La sentència es confirma en suplicació i l’empresa interposa recurs de cassació per la unificació de doctrina.
La qüestió que es planteja consisteix a determinar si ha de deduir-se de la indemnització per acomiadament improcedent la quantitat abonada per l’empresa a l’extinció del contracte per obra o servei determinat, la ulterior declaració del qual com a fraudulent ha donat lloc a la qualificació del cessament com a acomiadament improcedent, quan la relació laboral s’ha sustentat en únic contracte de treball formalitzat com a temporal.
Per a resoldre la qüestió el TS recorda que la seva doctrina estableix que l’abonat en concepte d’indemnització per l’extinció d’un contracte temporal sí que ha de llevar-se de la indemnització total a abonar. Aquesta indemnització és la conseqüència d’una decisió de l’empresa que ha estat impugnada per la treballadora. Això és així perquè la ruptura final del vincle entre les parts no té com a causa l’extinció regular d’aquest contracte temporal sinó un acomiadament improcedent, per al qual el legislador ha previst indemnització superior en el còmput de la qual resulta integrat el període de la prestació de serveis corresponent al mateix contracte.
Considera el TS que la indemnització és una quantitat abonada per l’extinció d’un únic contracte (formalment temporal) i de manera coetània a la decisió de posar terme a la cadena d’ells. El contrari suposaria permetre un enriquiment injust al fil d’un únic acomiadament. En suma: procedeix pagar la indemnització per acomiadament improcedent (no l’específica de final de contracte temporal) i descomptar d’ella l’erròniament abonada per l’empresa per terminació de contracte temporal. En definitiva: procedeix pagar la indemnització per acomiadament improcedent i descomptar d’ella l’erròniament abonada per l’empresa per terminació de l’últim contracte temporal.
Aplicant aquesta doctrina a el supòsit jutjat, el TS conclou que la relació laboral s’ha iniciat i mantingut amb base en un únic i sol contracte temporal, a la finalització del qual es percep una indemnització que resulta finalment inferior a la que legalment correspon després de la qualificació de tal cessament com a acomiadament improcedent. Això suposa que el treballador ja ha percebut d’aquesta manera una part de la indemnització que legalment li correspon a l’extinció definitiva de la relació laboral, la qual cosa obliga a deduir aquesta suma de la quantitat al pagament de la qual ha de ser condemnada l’empresa.
